AVENTURA 8: L’ANTROPOLOGIA AUDIOVISUAL

• Reflexió sobre els continguts apresos successivament en cada tema

L’antropologia audiovisual encara està en procés d’acceptació com a camp de recerca, ja que és molt recent. Aquest tema ens ha servit per veure la utilitat dels mitjans audiovisuals a nivell etnogràfic i antropològic, i entendre les relacions dels humans amb la fotografia, la televisió, etc. 

Perquè és interessant començar a investigar al voltant de les noves tecnologies des d’una perspectiva antropològica? Doncs, perquè aquestes ens poden donar moltes possibilitats noves per entendre les societats i comunicar-nos. Des del origen de la fotografia (i la posterior imatge en moviment), els mitjans audiovisuals suposen, a nivell antropològic, una aportació enorme al camp de registre de materials per al anàlisi posterior. Encara que sempre s’ha donat més validesa al text escrit, no hem de desprestigiar el que la fotografia deixa d’aportar-nos. A partir d’aquesta podem identificar i categoritzar els elements que constitueixen el mitjà audiovisual, analitzar-lo metodològicament i explorar el contingut i la  informació que ens aporta, per treure respostes i informació sobre un fet determinat.

En aquest tema es reivindica la necessitat de noves ferramentes de comunicació dins de l’era digital, per a un nou model social construït a partir de l'ús educatiu d’aquestes ferramentes tecnològiques tan globalitzades. Pense (com també diu al text, i com hem vist en capítols anteriors) que hem de deixar d’assumir la globalització des de l'homogeneïtzació de cultures, i hem de prendre-la i fer-la nostra, per donar-li un sentit educatiu i de progrés. Podem, doncs, aprofitar la immediatesa de les noves eines digitals per fer arribar informació sobre diversos temes d’una forma accessible per a tot el món, per canviar el sentit que té la globalització actualment: una imposició imperialista dels rics per controlar els pobres. Però per dur-ho a terme cal ser optimista, i aquests diuen que  la bretxa digital es el principal problema del desenvolupament social. 

Per aquesta raó és tan important, com ens explica el text, l’adaptació al medi tecnològic, a partir de la participació activa dels diversos col·lectius socials. Açò és el que suposa l’antropologia audiovisual, que és a la volta una ferramenta de l’antropologia social. Pretén sobretot observar, descriure i analitzar la realitat humana, però per fer-ho és necessària la participació dels individus.

Des del cine i l’antropologia trobem tres premises que orienten la praxi audiovisual: la dualitat ontològica entre el “nosaltres” i “ells”, la possibilitat efectiva del diàleg i la comunicació. Açò en certa manera pot ser una mena de comparador cultural, ja que cada fotografia o documental ens aporta informació d’un context determinat amb un discurs que depen de diferents variables. En definitiva, l’antropologia audiovisual ens permet conèixer diferents situacions a partir dels productes que s’obtenen a partir de la comunicació amb determinats col·lectius, i ens dóna la possibilitat de comparar i analitzar el missatge que ens transmet.

Aquest producte, com he dit, depèn del tipus de diàleg que es configure, i aquest s’enfoca de manera diferent segons la perspectiva que es prenga. Per un costat trobem la que incideix en la participació dels subjectes per a la representació etnogràfica. Per l’altre, hi ha qui s’enfoca en donar veu as subectes, prenent-los com a part col·laborativa i deixant l’espai per al diàleg constant. El diàleg també es veu influït i a la vegada configurar l’expressió simbòlica, és a dir, la manera de representar la realitat o el fet. Aquest aspecte és molt interessant ja que el cine ens pot ensenyar moltes coses, ja que el que s’ensenya és una introspecció en la nostra vida cultural, i per tant, més enllà d’estudiar-lo com a forma d’oci, es pot estudiar també com a mecanisme de comunicació i expressió antropològica. Parlem doncs, del cine etnogràfic. Amb la lectura del capítol he après que realment tot el cine ho és, ja que està creat per éssers humans i parlen d’éssers humans. Com diu el text, encara que la pel·lícula fora sobre núvols, són uns núvols representats des de la perspectiva humana, i per tant, és un constructe social nostre. Amb açò veiem com amb el cine i la fotografia representem la nostra pròpia concepció de la vida. 

Tot açò també ho podem veure en la fotografia, molt important dins de la investigació antropològica, ha que ens ofereix informació sobre una realitat o fet, a partir dels símbols que apareixen en ella, en el camp i no-camp, inclòs en el fet que les fotos segueixen els processos de la pintura occidental. Tot implica antropologia, i per tant, la mirada antropològica de la fotografia no és més que observar la imatge i pensar en el seu significat, per després analitzar el que diu (ja que les fotos es fan amb una intenció, i per tant, tenen un significat). Aquesta mirada antropològica també ens impulsa a utilitzar la fotografia per aprendre, per donar a les imatges un sentit que ens permeta pensar en la nostra realitat i desenvolupar-nos.

Sense dubte el que més m’ha cridat l’atenció d’aquest capítol ha sigut l’explicació de la influència dels medis, la neotelevisió (basada en la privatització, la hibridació i el protagonisme de l’espectador), els programes d’entreteniment que tant espai ocupen en les nostres vides (basades en la absència de participació intel·lectual de l’espectador i en la búsqueda de participació emocional com a evasió de les nostres pròpies emocions), i les relacions entre el mass media i la nostra praxi i pensament col·lectiu.

Ací entrariem a parlar de l’homo digitalis, un terme que parla de com els éssers humans estem sempre interconnectats, vinculats als aparells i continguts digitals, i com aquesta relació de dependència configura en gran mesura les nostres vides, ja que el que veiem a la pantalla també és educació (encara que la qualitat d’aquesta és questionable).

Per acabar, cal destacar que l’antropologia audiovisual es preocupa especialment de fer d’aquestes relacions dels éssers humans amb la tecnologia siguen el més nutritives possible, especialment en els joves, la generació educada en l’acceleració de la tecnologia. Des de l’antropologia es demana la incorporació d’antropòlegs en l’elaboració de documentals, la formació d’antropòlegs audiovisuals, es fa incapeu en la necessitat de reivindicar fets i realitats, de visibilitzar l'antropologia social i fer-ho des de l’aprenentatge audiovisual en l’aula i la utilització de material audiovisual en l’investigació i la docència.

• Aplicació d'aquests aprenentatges a la vostra futura vida professional

En la pràctica professional pense que aquest tema, per a qui encara està en contra de les tecnologies, pot resultar molt transformador. Jo mateixa les rebutjava al pensar que no ens podien aportar res bo, que només servien per a la manipulació i atontament de la societat. No obstant, indagant sobre el tema i mirant-ho amb un aperspectiva més optimista, vaig acabar per adonar-me que, si li donem un sentit educatiu a les tecnologies, poden resultar molt útils, inclòs necessàries, en l’àmbit educatiu i la transformació social.

La fotografia i el cine documental des del meu punt de vista, a part de donar-nos molta informació sobre una realitat i la forma de veure-la, ens pot ensenyar moltes coses. Primer de tot, les imatges són més dinàmiques que els textos, i produeix un aprenentatge visual que de vegades resulta més senzill per a moltes persones. Hem d’aprofitar aquest fet per reivindicar coses que en un llibre ningú es llegiria! Perquè, desgraciadament, la lectura no va per davant de la televisió. Per aquesta raó pense que en la nostra pràctica educativa, hem de considerar treballar amb els mecanismes i productes audiovisuals que tenim al abast, i no rebutjar-los baix la premisa de que “la tele adoctrina”. Realment tot suposa una influència (ja que suposa socialització), i en compte d’evitar-la, perquè no aprenem a gestionar-la, a quedar-nos en el que realment ens interessa? 

Hem d’educar-nos en l’ús de les tecnologies i una bona forma de fer-ho és mirar-les des d’una visió antropològica, és a dir, prenent-les com un factor de la nostra realitat al qual ens hem d’adequar d’una forma que ens permeta evolucionar com a societat, comunicar-nos i dialogar entre cultures, generacions, ideologies…

Açò implica reformular el concepte que tenim d’allò audiovisual i de la utilitat de la fotografia i el cine (inclòs la música), donar-li una volta al que ens “agrada”, com els realitys i els concursos, pensar en el perquè de necessitar eixa evasió. Potser així ens adonem de les possibilitats que ens ofereix la societat de la informació i les ferramentes digitals, i pugam prendre-les amb consciència antropològica i educativa, per fer que ens nodreixquen de coneixements amb un vertader contingut, que ens permeta desenvolupar-nos, seguir evolucionant, i sobretot, fer de les nostres societats uns espais segurs per a tothom. Relacionant aquest capítol amb els anteriors, considere que els productes audiovisuals poden fer molt per la lluita de la interculturalitat, donant veu a les persones vulnerades, per que s’empoderen i ens ensenyen allò que hem de canviar per poder conviure en pau.

TEMA 7: CONTEXTOS DE SOCIALIZACIÓN Y EDUCACIÓN. LA MULTICULTURALIDAD Y LA INTERCULTURALIDAD

• Reflexió sobre els continguts apresos successivament en cada tema

En aquest tema hem pogut aprofundir encara més en el tema de la interculturalitat. Hem vist les diferències entre l’educació multicultural i intercultural, amb les diferents característiques i implicacions educatives, i hem après sobre models educatius interculturals per poder aconseguir la convivència de les diferents cultures que comparteixen un espai social.

Primer de tot, hem vist com la multiculturalitat sorgeix a partir de la problemàtica que plantegen les diferents identitats culturals que existeixen, i com aquestes ocupen un rol dominant o bé oprimit. La multiculturalitat aboga per la consciència de que existeixen cultures subrogades a altres, i el treball per arribar a la convivència. Es caracteritza per la tolerància, la preocupació pel fracàs escolar i les dificultats que es plantegen per falta de cooperació internacional. 

Com hem anat veient al llarg de l’assignatura, no existeixen cultures que no s'hajen creat a partir d’altres, i per aquesta raó podem afirmar que la endoculturació no es fa verticalment, sino mitjançant el contacte de diferents cultures que s’han anat retroalimentat en major o menor mesura fins crear la cultura que tenim ara com “pròpia”. L’educació vista com la evolució de l’homo sapiens parla d’aquest procés de transformació cultural que es dona a partir de la coexistència i la influència, independentment de les divisions que s’hajen creat després (segons l’ètnia, les condicions històriques, etc.).

No podem negar que existeixen diferents perspectives culturals, ja que l’antropologia ens ha donat l’enteniment dels diferents models i estructures que configuren el funcionament social i cultural, i ens ha aportat una perspectiva multicultural que defés l’idea de fugir dels paternalismes que ens fan establir una cultura per damunt d’altra. Aquestes diferències, a més, les trobem reflectides en els espais socials i institucionals, i per aquesta raó des de l’antropologia de l’educació hem de treballar per adaptar el nostre espai a les característiques als grups socials més minoritaris. Hem d’acceptar les diferents característiques culturals dins del mateix espai i respectar-les. 

Però com es planteja a nivell metòdic aquesta multiculturalitat? Doncs des de l’educació en el coneixement dels diferents símbols, per entendre que cada cultura té els seus. També des de l’educació permanent, entenent-la com a part fonamental de la vida i la cultura de les societats, per no limitar-nos a l’àmbit formal (escolar) i poder aconseguir un espai multicultural a nivell quotidià i en la praxi (que també suposa socialització, i per tant, educació).

No obstant, trobem una limitació en el model multicultural: aquest es focalitza molt en l’àmbit escolar, i sorgeix quan es dóna una situació de desigualtat a classe. A més, busca acceptar les cultures, sense fusionar-les, però tampoc deconstruir-les. Amb aquesta perspectiva es pot caure en l’aculturació (que com hem vist, fa referència a que una cultura s'ha d’adaptar a una altra dominant, impedint el creixement de la primera). 

Per aquesta raó sorgeix la interculturalitat i l’educació intercultural. Aquesta rebutja la jerarquització cultural, busca acabar amb les confrontacions entre diferents grups socials i promou la convivència a partir de l’educació. No obstant, no és tan fàcil d'aconseguir quan les polítiques educatives estan estretament lligades a les diferents ideologies polítiques, i com hem vist en aquest tema, existeixen moltes diferències a l’hora de concebir la cultura, sobretot entre el liberalisme, el socialisme i el marxisme. 

Açò ens deixa sempre entre l’assimilació (prendre una cultura com a dominant i pretendre que l’oprimida s’adapte), i l’integració (coexistència i igualtat), el que realment busca la interculturalitat. A més, trobem altres problemes relacionats amb el racisme (i els seus tipus: biològic, ideològic i diferencialista) i la reproducció d’aquest en les institucions i organització social. Des de la interculturalitat veiem aquesta categorització de les persones com a VIOLÈNCIA (estructural i reproductora), sobretot en l’àmbit escolar (un dels pilars fonamentals de l’educació actual), on els escenaris de conflictes culturals es veuen tant en el currículum com en la forma d’organització i funcionament, que, al estar constituïts per persones i moldejats per polítiques educatives, també adquirixen i manifesten certs valors. 

Per açò es busca acabar amb els racismes de tot tipus, trencant també amb l'etnocentrisme, és a dir, deixar de creure que la nostra cultura és superior. L’objectiu últim és crear actituds positives cap a les diferents cultures, la convivència pacífica, la normalització lingüística, i sobretot, els espais segurs i igualitaris que oferisquen la igualtat d’oportunitats.

Com es fa, doncs tot açò? Per començar, cal entendre les diferències entre els models multiculturals i interculturals (explicats anteriorment) per poder evitar l’educació “per igualar” o assimilació cultural, i anar més enllà de l’enteniment cultural o multiculturalitat, i utilitzar l’educació en les diferències com a pont cap a la interculturalitat, que educa en l’acceptació i construcció d’identitats. Aquest model es diu pluralisme cultural, i té com a objectiu la interacció igualitària per mantenir la diversitat. Aquesta es compagina amb l’educació antiracista, que fa referència a l'assumpció del nostre racisme per poder treballar-lo amb les persones racialitzades com abanderades.

Açò també es veu reflectit en l’educació bicultural, que té com a premisa cohabitar i no imposar, per permetre la igualtat de participació entre majories i minories culturals. 

M’agradaria destacar també l’últim apartat del text, que parla de la globalització i de com l’hem d'emprar de forma positiva i intercultural. És cert que aquest aprovoca l’homogenització de cultures, però si aprenem a gestionar les formes de funcionament que té la globalització, poder utilitzar-la com a mecanisme d’aprenentatge, de difusió d’informació i de canal per a les persones invisibilitzades.

Per tant, la interculturalitat implica una transformació social, un respecte de les cultures per a construir de noves a partir del diàleg entre iguals, construint-se mitjançant l’educació intercultural i segura. L’antropologia pedagògica intercultural és aquest camí que ens permet aprendre, comunicar-nos i configurar identitats noves, a partir de l’aprenentatge i formació respecte al tema. Amb aquesta, serà molt més fàcil aconseguir que els models interculturals, les polítiques socials i educatives i el currículum (els tres grans eixos que conformen la cultura i la transmissió) treballen amb els mateixos fins, per tal de dur a terme les propostes que ens duran a la interculturalitat.

• Aplicació d'aquests aprenentatges a la vostra futura vida professional

En aquesta ocasió el tema m’ha aportat moltíssima informació nova i pense que va a servir-me de molt per a la meua vida profesional. Primer de tot, he après la diferència entre la multiculturalitat i la interculturalitat (encara que he hagut de cercar informació en altres fonts per entendre-ho millor), i he pogut conèixer les diferents formes de transmissió cultural dins de cada model. 

He reflexionat molt sobre el tema de l’assimilació cultural, ja que la vivim moltes cultures a causa de la globalització i el predomini de la cultura americana i la llengua anglesa. També m’han vingut al cap molts exemples del “racisme sense raça”, eixe que ens fa jutjar a les persones per determinades característiques que coincideixen amb algun prejudici racial que reproduïm (de vegades, sense adonar-nos), com identificar als musulmans amb el terrorisme. M’ha agradat especialment que al text es parlara de com l’escola, la qual assumim com a autoritat màxima en el camp de l’educació, és també la principal reproductora de desigualtats i actituds racistes, tant a nivell institucional com en els valors que el professorat pot transmetre per falta d’una formació intercultural adequada a les noves necessitats socials.

En quant a l’educació biculturar, tenim prou en mirar el nostre país valencià i com la nostra llengua es veu violentada i amenatzada per la globalització i la imposició del castellà, com si fos més vàlid.

Com sempre dic a aquest apartat, considere que tota la informació teòrica es poca quan parlem d’educació i de praxi educativa, ja que mai hem de deixar de construir l deconstruir la  nostra perspectiva i els nostres valors, ja que des d’una mirada antropològica transformadora, veiem que les societats evolucionen constantment, i s’hem de preparar i adaptar a aquesta evolució per aconseguir els canvis socials que el moment històric actual exigeixen.

Tot açò és imprescindible per educar, perquè l’educació ha de perseguir el desenvolupament dels individus en llibertat, i com podriem aconseguir-ho si la llibertat d’uns quants (privilegiats) depèn de l’opressió d’altres (oprimits)? Per aquesta raó la interculturalitat no és una opinió i opció educativa a considerar, sino una exigència que ha de durse a terme més enllà de la nostra pròpia praxi, sinó també a les institucions, les administracions i les polítiques educatives. Hem d’entendre que l'educació és TOT i està present SEMPRE, i que per poder crear societats igualitàries, hem de reproduir uns valors nous, uns valors interculturals.

AVENTURA 6: MÈTODES I TÈCNIQUES D’INVESTIGACIÓ EN ANTROPOLOGIA DE L’EDUCACIÓ

 

• Reflexió sobre els continguts apresos successivament en cada tema

La metodología en el camp de la investigació és molt important, ja que aquesta determina la forma en que enfoquen els problemes i busquem solucions a aquests. La investigació en el camp de l’antropología i les ciències socials son imprescindibles per a la millora i l’evolució dels sistemes socials i educatius, i per tant, tindre en compte la metodologia emprada ha de ser principal.

Per fer-ho, abans de tot hem de diferenciar les dos perspectives teòriques principals (les quals hem treballat als diferents temes): la positivista i la fenomenològica. Cadascuna d’aquestes s’enfoca en una serie de problemes diferents. Trobem per una banda el positivisme, que es centra en buscar els fets i les causes dels fenòmens socials, sense atendre al factor subjectiu de les vivències individuals dels individus. Per altre costat, la perspectiva fenomenològica entén els fenómenos desde la perspectiva de l’actor (individu), atenent a les diferents formes que te d’experimentar el mon i els factors que influeixen en la seua perspectiva.

Partint de les perspectives trobem els mètodes d’investigació educativa, també dividits segons perspectives filosòfiques. Els principals són:

• Mètode fenomenològic: pretén arribar a un model educatiu comprensiu, col·laboratiu i que atenga a les circumstàncies que produeixen els problemes, estudiant la relació educativa de diferents factors des de la comprensió.

• Mètode hermenèutic: aquest es centra en la interpretació de l’educació a partir de la interpretació, anàlisi, comentari i reflexió dels diferents aspectes que constitueixen una determinada realitat educativa.

• Mètode lògic-reflexiu: busca entendre els exercicis de coneixement que formen les contres estructures de consciència per entendre les diferents realitats educatives.

• Mètode d’anàlisi del contingut axiològic: aquest mètode és el propi de l'antropologia de l’educació, i segueix els principis dels sabers científics: objectivitat, sistematització i generalització, amb l’objectiu d’aconseguir resultats fiables i generalitzables. Podem dir que es basa en la perspectiva positivista i es focalitza en l’anàlisi del contingut.

Parlant d’aquest últim mètode, molt utilitzat en la investigació antropològica de naturalesa educativa, és important saber el procediment a seguir a l’hora de dur a terme un procés d’investigació. Primer de tot, hem de fer l’elecció del contingut, atenent al que volem extreure i en base a una recerca prèvia i fonamentació teòrica. Després es determinen els objectius de la investigació, per després dur a terme el pre-anàlisi. Al acabar, es fa una codificació que després s’analitza i a partir de la qual s'extreuen conclusions.

Una volta considerem aquests mètodes, al text s’explica quins són els que s’utilitzen en les investigacions científiques de l’antropologia de l’educació, quines pautes segueixen. Bé, aquests solen estar enfocats en l’observació, i solen ser de caràcter descriptiu, interpretatiu i amb una visió comprensiva (amb un punt objectiu però sense deixar de considerar les variables subjectives que intervenen en la realitat estudiada). Aquestes investigacions persegueixen com a objectius poder oferir millores, comprendre millor una altra realitat, i explicar fenòmens a partir d’informació contrastada.

Destacaria d’aquest tema l’apartat de l’investigació etnogràfica, de la qual no havia escoltat parlar mai. Aquesta és la que s’utilitza per denominar els estudis centrats en l’antropologia social i educativa, i destaquen els estudis de camp a l’hora de fer investigacions. Aquests destaquen per ser flexibles, basats en una teoria i amb un disseny que permet observar la realitat en la naturalesa del conflicte estudiar (en el propi context).

Les corrents dins de l’etnografia son:

• El realisme etnogràfic (observar i analitzar fets aïllats).

• El paradigma d’etnografies interpretatives (interpretar allò que experimenten els natius, les persones que s’estudien).

• El paradigma experimental (basat en el diàleg entre l’investigador i l’informant per dur a terme les interpretacions de les realitats).

Dins d'una investigació etnogràfica hi han diferents processos i tècniques, com poden ser l’observació participant, l’entrevista etnogràfica, la consulta documental, l’introspecció en la investigació o la triangulació. Aquest aúltima és la que considere més útil ja que permet evitar els sesgos i assegurar un major grau de validesa en la investigació.

Dins de l’àmbit de la investigació educativa destaca la etnografía escolar, la qual ens permet descriure el mon a partir de la combinació de punts de vista interns i externs. Açò és molt important, ja que denota una visió de continuïtat i transformació a l’hora d’entendre l’educació. Com a punt central a l’hora d’investigar trobem l'escola, com a principal element de transmissió cultural, i estudiar les relacions educatives a través de aquesta és molt útil, perquè en l’escola s’ajunten també els conflictes culturals, transmesos en l'escenari (aula). Com s’estudia, doncs, tot això? Segons explica el text, s’ha de tindre en compte una perspectiva micro i macro. Micro en el que respecta a les famílies o altres factors que entren en relació amb l’escola i afecten al seu funcionament. Macro, en quant a la perspectiva de l’escola i la seua forma de reproduir valors culturals, normes, estructures, ideologies, etc. Tot açò, clar, tenint sempre en compte el context en el que es du a terme la investigació. Dins del context, es mencionar el paper de l’etnografia virtual, que reivindica les tecnologies com factor educatiu i la necessitat d’estudiar les relacions que es donen amb elles dins del context educatiu.

Després trobem altres mètodes com l’observació participant dins d'una investigació d’acció, que parteix de la reconsideració dels rols d’investigador-informador, i es basa en la cooperació i complicitat d’ambdues figures per arribar junts a una conclusió que produixca canvis. També destaca el mètode comparatiu, que ens permet tindre informació fiable a partir de la juxtaposició de característiques de diferents realitats. 

Per finalitzar, m’ha paregut molt interessant la reivindicació de la mirada antropològica a l’hora de dur a terme una investigació científica de caràcter educatiu, ja que, encara que no influixca en el que anem a estudiar, tindre una perspectiva passada com a exemple és interessant, i considerar les diferents relacions estructurals que s’han donat al llarg de la història és fonamental per comprendre les que es donen ara, per connectar i relacionar fenòmens que potser s’han anat repetint des de les societats primitives. En definitiva, hem d’investigar també des d’una mirada amplia, global i profunda. Una mirada que ens permeta considerar les diferents variables que interseccionen a l’hora d’influir en una realitat.

• Aplicació d'aquests aprenentatges a la vostra futura vida professional

Aquest tema en concret no m’ha aportat massa coses noves, ja que hem donat en altres assignatures els diferents mètodes i tècniques d’investigació educativa i els tipus de continguts que respecten a cadascun d’ells. No obstant, m’ha servit de molt considerar els aprenentatges previs que tenia sobre el tema des d’una perspectiva antropològica, atenent, per exemple, a les diferents perspectives teòriques (positivisme i fenomenologia). Desconeixia, per exemple, de quines corrents de pensament eixien els mètodes més utilitzats en la investigació orientada al nostre àmbit d’actuació. Considere, com ja he dit varies vegades al llarg del blog, que tindre coneixements teòric és fonamental per a la pràctica, ja siga per tindre que investigar o simplement per intervenir en qualsevol context o col·lectiu. 

Bàsicament, tot el que treballem a aquesta assignatura és útil pel simple fet de saber, encara que no siga sempre aplicable a la pràctica. Conèixer les formes de funcionament humà i els mètodes per arribar a entendre-les ens apropa més a entendre la nostra existència i evolució (tant a nivell individual com social), i la d’altres persones amb les que anem a treballar. 

També pense que necessitem conèixer per a què serveix l’etnografia per poder aplicar-la als nostres estudis i investigacions (siguen o no formals), i considerar les diferents formes d’investigar que podem utilitzar, ja que en tenim de moltes. Ja hem treballat en altres assignatures aquests mètodes, però aquest tema ha servit per repasar-los des d’una perspectiva més teòrica i amb els seus avantatges i desavantatges. 

Altre aspecte molt important i aplicable a la nostra vida professional és el de la etnografía escolar i virtual. L’escolar des del punt de vista que l’escola és el principal canal de transmissió cultural, i investigar les diferents relacions socials a partir d’aquesta és una forma extreure conclusions amb molta validesa, i poder veure com es reprodueixen formes de relació social a partir d’una institució com és l’escola, en la qual intervenen també molts factors com la família, les polítiques educatives, l’economia, etc. En quant a l’etnografia virtual, crec que moltes vegades veiem les tecnologies com una distracció, com una manipulació, i amb açò no contribuïm a fer-les més educatives. El que no podem negar és que formen part de la transmissió cultural, siga de forma positiva o no. Però està en la nostra mà fer d’aquestes tecnologies una eina d’educació en valors orientats al canvi i la pedagogia inclusiva, multicultural i igualitària.

Per acabar, allò que es diu al text de la visió antropològica és particularment important en la nostra feina com educadores. Hem de tindre una mirada oberta, global, amb consciència del passat i amb coneixement de les estructures que ens han construït com a societat al llarg de la història. No soles per no oblidar les errades o allò que volem canviar, sinó per comprendre els contextos de cada cultura i poder actuar d’acord amb les necessitats i els ritmes de cadascuna d’elles, ja que no totes les societats i les persones avancen i es desenvolupen al mateix ritme, ni ho han fet mai, i és un fet que hem de considerar en el nostre treball.

AVENTURA 5: PROCESSOS D’ADQUISICIÓ-TRANSMISSIÓ CULTURAL

• Reflexió sobre els continguts apresos successivament en cada tema

Com hem vist al llarg de l'assignatura, la cultura i l’educació han anat de la mà des dels inicis de la vida en societat. Açò es deu a la transmissió cultural, la qual hem vist de manera extensa en aquest capítol.

La transmissió cultural és l’objecte de l’antropologia de l’educació, i aquesta s’encarrega d’estudiar les causes i conseqüències que es donen a partir de la transmissió i adquisició de la cultura, entenent també les diferents relacions que sorgeixen a partir del contacte entre cultures, per arribar a comprendre l’evolució social a partir de les diferents formes d’educar que trobem al món.

Els sistemes d’adquisició-transmissió cultural es donen quan els infants es converteixen en adults, i s'entén com una forma de desenvolupament que comporta passar a actuar seguint les pautes que conformen les estructures de funcionament socials.  Aquests sistemes depenen directament de cada cultura, ja que tenen normes i formes de funcionament diferents, que modelen d’una forma o altra als individus en el seu procés de construcció, i per tant, la transmissió varia depenent dels símbols, valors i creences de cada grup social.

Al llarg de la història s’ha intentat donar explicació a la transmissió cultural (per poder explicar de forma sistemàtica els processos educatius i d’enculturació), amb perspectives que l’entenien com un perfil transcultural d’educació (és a dir, que l’educació s’ha d’estudiar com una part integrada a la cultura), o com una forma de pressió cultural (amb els models de comprensió-descompressió de Spindeler, que defén els canvis culturals a patir de restrinngions que provoquen canvis en l’individu). Però més enllà de la fonamentació sociocultural de l’aprenentatge humà, estic d’acord amb la part del capítol que parla sobre no quedar-nos únicament en la visió formal de l’aprenentatge, i anar més enllà, comprenent l’educació com un factor subjectiu (que trobem fins i tot en l’investigació científica, ja que aquesta no deixa de ser una construcció social), considerant quatre aspectes clau:

1. El coneixement està culturalment infundat.

2. El coneixement cultural està distribuït diferencialment

entre els membres de totes les societats.

3. El coneixement és polimodal.

4. El coneixement sempre està contextualitzat per qui el

posseeix.

Donades les diferències i similituds dels processos d’adquisició-transmissió culturals, és important orientar la nostra cerca de coneixement amb la visió de l’antropologia de l’aprenentatge, ja que aquesta implica tenir una perspectiva sociocultural sobre la transmissió de coneixements. Què vol dir açò? doncs dur a terme un anàlisi procesal, estructural, contextual, històric i de les variables biològiques a l’hora d’entendre els processos de transmissió de cada cultura. En altres paraules, cal obrir els ulls a les diferents variables que influeixen a l’hora d’educar i educar-nos, i de construir-nos junt amb la cultura.

Aquesta perspectiva ha anat evolucionant, ja que en els inicis es pretenia arribar a elaborar una teoria general de l’adquisició-transició, fins que va anar creant-se la idea de que el canvi cultural es dona a partir de la transmissió mateixa, ja que al educar-nos en un context que va canviant i evolucionant, és impossible adquirir els valors de la mateixa manera que els adquiriren altres generacions. En aquest context van ser molt importants les aportacions de Marinowski, qui centrava la investigació sobre els processos de transmissió en la relació entre natura i cultura, entenent l’educació com una mena d’entrenament en la utilització d’instruments tradicionals, i la cultura com una part integral de l’experiència social.

Actualment és difícil establir les formes en les que es transmeten els coneixements, donats els grans canvis que hem experimentat en l’última era i l’impacte de la globalització. El que sí sabem és que l’escola continua siguent el pilar més important de la vida educativa, però que s’han de tindre en compte una gran varietat de factors que també suposen i impliquen educació, i per tant, transmissió  adquisició de cultura. Els continguts d’aquesta transmissió (encara que siguen diferents depenent de la cultura) tampoc han variat de forma en quant als dos tipus generals: ethos (entesa com la escala de valors d’un grup social) i eidos (estils de vida i convivència d’una societat). En definitiva, les normes i models culturals han anat canviant al llarg de l’història, i segueixen unes estructures que varien segons la cultura i les seues formes d’entendre la cultura i la transmissió d’aquesta.

Ací entra en joc un altre aspecte molt interessant del tema: els vincles entre els éssers humans i els mites. Aquests no deixen de ser una representació simbòlica de certs valors que predominen en una determinada cultura, i s’han vist reflexats al llarg de l’història en la religión, la mitología, els rituals, les creences ètniques, etc. formant part així, de la identitat cultural d’un poble. 

Tot açò que hem vist de la transmissió, els valors, els mites i les creences ens construeixen com a persones, mitjançant la socialització (principal característica que ens diferencia dels animals, ja que aquests aprenen de adiestrament), ens humanitza, ens fa persones. Però per poder gastar el terme “humanitzat” pense que hem d’educar-se en la integralitat i incorporant valors que no reproduisquen desigualtats. Aquest apartat de la reproducció ha sigut el que més m’ha agradat, ja que parla de com a partir d’aquesta reproducció (transmissió) de valors culturals, podem estar perpetrant situacions de desigualtat, i relacions de dominació-sotmetiment. 

He après el que suposa la assimilació cultural (procés en el que una comunitat minoritària és absorbida per una societat dominant que la rep), com aquesta dissol les cultures minoritàries i provoca desajustos culturals, que acaben amb l’oblit de la cultura oprimida i la dificultat d’aprenentatge de les persones que la formen.

També trobem la fusió cultural, que suposa el mateix que l’assimilació però intentant justificar-la. L’autor a destacar és Melting, que veia que de la relació (fusió) de dos cultures sorgia una nova identitat, creant així progressivament una amalgama cultural. Aquesta visió ha sigut molt criticada degut a que no es tin en compte el factor de dominació. No es pot crear una fusió cultural a partir de dos cultures que parteixen de posicions privilegiades diferents, no sense caure en paternalismes, dominacions, desigualtats i absorcions.

En front a aquesta visió trobem el pluralisme cultural, el qual depèn que és possible la convivència en armonia entre diferents cultures amb les seues pròpies llengües, religions, valors, etc. Aquesta pluralitat, no obstant, no es pot aconseguir sense la consciència multicultural de l'educació oberta, entesa com un procés de perfeccionament. Açò vol dir, com assenyalen autors co Rousseau o Pestalozzi, que l’educació en si ha de tindre com a objectiu la transformació, l’evolució, i que suposa un mecanisme de canvi. Aquest canvi és, en definitiva, el multiculturalisme i la diversitat, amb l’objectiu últim d’aconseguir la no-discriminació i la igualtat.

• Aplicació d'aquests aprenentatges a la vostra futura vida professional

L’aplicació dels continguts treballats a aquest capítols a la nostra futura vida professional com a educadores és molt variada. Primer de tot, és molt important entendre la complexitat dels processos d’adquisició-transmissió, saber que en aquests intervenen un gran nombre de factors que suposen una influència en el procés educatiu de les persones. Hem de ser conscients de que som un gran mecanisme de transmissió, però que hi han d’altres que poden afectar al nostre treball (edat dels individus, influència dels mitjans d’educació, relació amb les famílies, context cultural, etc.), i per aquesta raó hem d’orientar la nostra acció educativa tenint en compte totes les variables. 

Saber és crear possibilitats, i a partir de conèixer com funciona la nostra forma d’adquirir coneixements, podem entendre molt millor les diferents formes de pensar. Em referisc a que els coneixements que adquirim estan sotmesos a la nostra pròpia subjectivitat, i no a quelcom innat que ens fa ser i actuar com ho fem. Depenem del contex i la socialització. Per aquesta raó, si assumim que el que creiem com a vertader potser siga només des de la nostra visió subjectiva, ens serà més fàcil veure altres perspectives, i comprendre que algunes persones no ho miren com nosaltres. Aquest fet pense que és molt important a l’hora d’educar. Entendre els processos mentals i les diferències ideològiques sense jutjar. 

Altre aspecte molt important en el nostre treball és posar interés en els mites d’altres cultures, i respectar-los. Parle dels mites com una metàfora de les creences, valors, religions, costums, llengües, i qualsevol cosa que formen part de la cultura d’una persona. No podem invalidar mai allò que forma part d’una persona amb la que treballem. La seua identitat cultural és vàlida siga la que siga, i no som ningú per canviar-la o imposar la nostra. Aixó és paternalisme, o “assimilació cultural”, com hem vist aquest tema. 

Per aquesta raó l’educació ha de ser respectuosa amb els diferents mètodes d’adquisició-transmissió cultural de cada cultura, i ha de regir-se mitjançant els valors del pluralisme cultural: la integració, el respecte, la igualtat. Considerar també l’antropologia de l’educació des d’una visió multicultural, respectant els simbols que construeixen l’identitat cultural d’individus i societats, sense imposar els nostres esquemes de funcionament o estructures de relació. AIxò si, pense que tampoc hem de deixar de costat els drets humans per respectar certes cultures que no ho fan. Aquest és una de les implicacions positives que té viure en un món tan globalitzat, que ens permet accedir a informació, a xarxes de recolzament, a perspectives diverses. 

En definitiva, pense que hem d’anar evolucionant com a cultures lliures, cadascuna amb els seus ritmes i sense imposar-nos com a “cultura més vàlida”. Hem de compartir coneixements i formes d’entendre les societats, però mai des de la imposició, sempre des del respecte i la comprensió.

AVENTURA 4: ALGUNS PROBLEMES TEÒRIC-PRÀCTICS DE L'ANTROPOLOGIA DE L'EDUCACIÓ

• Reflexió sobre els continguts apresos successivament en cada tema

En aquesta ocasió el tema ha girat en torn als conceptes que afecten a la forma d’entendre la cultura, i a les relacions problemàtiques que es poden donar a partir d’aquesta comprensió, i que afecten al desenvolupament dels diferents pobles o grups socials.

Així doncs, comencem amb la definició de la socialització, que jo entenc com els processos d’interacció social que formen part del procés de desenvolupament i construcció de les persones. És la que determina la nostra forma de ser, la que ens humanitza, i aquesta es dona quan estem en contacte amb el nostre medi social i cultural, i per tant, amb altres persones.

Altre concepte molt treballat és el de la cultura, que, tot i que des de la concepció clàssica significava cuidar del ganat, i més tard formar la ment, ara s’entén com un conjunt de sabers teòrics i pràctics sobre la vida en societat d’un determinat grup humà, la causant de que expressem la nostra identitat com a part d’un conjunt de persones, i la que, junt amb la socialització, ens situa com a individus amb unes característiques apreses a partir del contacte amb la resta del nostre grup. He après molt sobre la classificació de la cultura, ja que els conceptes del text no els havia treballat encara. Trobem la cultura entesa segons l'extensió (universal, total i particular), el desenvolupament (primitiva, civilitzada, analfabeta i alfabeta), i segons la direcció (postfigurativa, cofigurativa i prefigurativa). 

La cultura, per tant, siga de forma concreta (material) o simbòlica, és la que li atorga un sentit a la nostra vida en comunitat, i construeix les diferents societats mitjançant l’acumulació de coneixements que es van donant en cada conjunt d’individus. És un procés abstracte, simbòlic, normatiu, dinàmic i funcional que es transmiteix de generació en generació. Com hem vist al llarg dels temes tractats a l’assignatura, l’educació és el motor de la cultura, la ferramenta amb la que es transmeten els coneixements, i per tant, no poden ser l’una sense l’altra, perquè per poder perpetrar la cultura és necessària l’educació, i aquesta s’alimenta de les característiques de la societat, per poder transmetre els sabers.

Son molts els autors que han intentat determinar les relacions entre els éssers humans i la cultura i l’educació, com Taylor, que defineix la cultura com:

“...aquel todo complejo que incluye el conocimiento, las creencias, el arte, la moral,

el derecho, las costumbres, y cualesquiera otros hábitos y capacidades adquiridos por

el hombre. La situación de la cultura en las diversas sociedades de la especie humana,

en la medida en que puede ser investigada según principios generales, es un objeto

apto para el estudio de las leyes del pensamiento y la acción del hombre”. (Tylor, 1995:

29).

El que està clar, i el que he après en aquests temes treballats al quadrimestre, es que l’educació i la cultura son inseparables, mantenen una relació recíproca que alimenta les societats i construeixen la identitat tant d’individus com de grups socials, consolidant estructures que permeten (majoritàriament) la convivència dels humans en societat.

Ara bé, no tot és tan fàcil quan tenim en compte els processos de dominació i marginació. Però abans d’entrar en aquest tema és important diferenciar una sèrie de conceptes fonamentals, com son l’enculturació, l’aculturació, i d’altres com la deculturació, la transculturació…

Els que més m’han cridat l’atenció, i per tant, millor he entès, son l’enculturació i l’aculturació. L’enculturació fa referència al procés que duen a terme els individus per adquirir coneixements i valors propis d’una determinada cultura. És a dir, és el procés d’endinsar-se en una cultura construint la nostra identitat dins d’ella, a la vegada que reproduïm els valors que hem après, fent també cultura en la nostra praxi. És important saber que els models d’adquisició de la cultura son diferents depenent del tipus de comunitat, ja que cadascuna segueix un model (trobem com a principals les comunitats primitives, les complexes i els grups marginats). Els mitjans amb els quals es du a terme aquest procés d’enculturació son la tecnologia, l’organització i l’aspecte mental, els quals permeten l’adaptació. L’altre concepte és l’aculturació, entesa com el procés de recepció i acumulació d’elements culturals que sorgeix a partir del contacte d’una cultura amb altra, el procés pel qual una persona o grup s’adapten a una cultura diferent.

Aquests conceptes son molt importants a l’hora d’entendre el que suposa l’etnocentrisme, l’activitat col·lectiva que repudia certes formes culturals que son diferents a les pròpies, les assumides com “vertaderes”. Aquesta visió cultural suposa el problema principal dins de l’antropologia de l’educació, ja que posa una cultura (dominant) sota altra (sotmesa, anomenada subcultura). Es du a terme mitjançant la globalització, la dominació cultural, l'assumpció d’un rol paternalista respecte d’altra cultura, etc. 

Front a aquest problema trobem dos perspectives diferenciades, el relativisme i l’universalisme. El relativisme creu que no hi han veritats universalment vàlides, i que per tant, legitimar una cultura amb l’argument de que es “superior” no té validesa. Ha suposat una aportació considerable a l’antropologia, ja que trenca el discurs d’unitat de cultures, demostra el pluralisme cultural i obri la porta a superar les limitacions etnocèntriques.

Per altre costat, els universalistes defenen la fi dels prejudicis, límits i barreres a partir de l’establiment d’una sèrie de valors universals. 

Com hem vista abans, les formes d’entendre els valors varien segons la cultura, i per tant, universalitat no podria considerar-se a nivell global. 

• Aplicació d'aquests aprenentatges a la vostra futura vida professional

Aquest tema per a mi és clau en el que respecta a la nostra professió. Pense que hem de prendre consciència del que suposa socialitzar, i fer pedagogia a partir de la nostra socialització amb les persones que treballem, ja que al ensenyar estem fent cultura, una que després els educands reproduiràn, i hem d’intentar que els nostres ensenyaments estiguen orientats cap a la igualtat, els drets humans, i valors com el respecte, la tolerància, etc. Òbviament aquesta pedagogia no soles cal fer-la amb les persones amb les que treballem, sinó també al nostre dia a dia, perquè al final la cultura es construeix a partir de les diferents xarxes socials que s’interrelacionen i conviuen en una societat. Hem de ser conscients de que l’educació es troba en tots els racons que formen part de la nostra vida, i que per canviar i construir una cultura igualitaria, hem de fer cultura perseguint eixe objectiu.

Per atre costat, és molt important conèixer les característiques i els fonaments teòrics en quant als processos d’enculturació i aculturació, per comprendre-los i cercar mètodes favorables en la nostra activitat educativa per oferir una cultura segura, oberta i diversa. També considere una obligació per part de les educadores socials tindre sempre present el fet que som una cultura dominant respecte a altres en les que anem a tindre que tractar, i per tant, hem de deconstruir les nostres actituds dominants, paternalistes i opresores, que de vegades son involuntàries, però al ser educades en una cultura dominant, de vegades perpetrem sense adonar-nos.

Per últim, m’agradaria posicionar-me a favor del relativisme en front de l'universitat, ja que considere que buscar una única veritat, siga la que siga, és establir uns límits molt marcats que hui dia no són lògics. Si partim d’una desigualtat estructural en quant a cultures, no hem de buscar la unitat, sinó la equitat, que ens duga a la igualtat final. Per aquesta raó, encara que pense que establir acords sobre valors és important per a les cultures, em reafirme en les idees relativistes que veuen els valors com una construcció social que en cap cas pot legitimar-se pel simple fet de ser dominants. 

Pense que es la nostra feina replantejar-nos els valors de l’estatus quo, i redefinir una pedagogia que prenga perspectives pedagògiques en pro a la diversitat, sempre tenint en compte els diferents factors sociològics, antropològics, etc. per dur a terme una pràctica educativa coherent, igualitària i no-discriminatòria.

AVENTURA 3: CONTINGUT I NIVELLS DELS SABERS ANTROPOLÒGIC-EDUCATIUS

• Reflexió sobre els continguts apresos

En aquest tema hem donat un pas més enllà dins de la conceptualització de l’antropologia i l’antropologia de l’educació, amb l’incorporació dels termes etnografia i etnologia, centrant-se en aquesta última com a branca clau dins de l’antropologia.

Així doncs, l’etnografia serveix per descriure la cultura de les diferents comunitats, atenent a les diferents característiques que formen la seua identitat cultural. 

Per altre costat, l’etnologia, és una ciència que es considera una branca dins de l’antropologia, i estudia de forma prolongada les societats, les ètnies i els pobles, atenent a les seues diferències (mitjançant el mètode comparat). Cal afegir que encara que aquesta es va desenvolupar com una ciència de classificació de races (ara s’ocupa l’antropologia física), ara s’encarrega d’apropar-nos a la comprensió i respecte d’aquelles cultures “estranyes”, o minoritàries. Açò ho fa mitjançant l’anàlisi de diferents factors com la diversitat cultural, la subsistència i sistemes econòmics, la religió, etc.

Dins de l’etnologia trobem diferents corrents i autors destacables, els quals hem vist en aquest tema:

En primer lloc trobem l’evolucionisme, que s’encarrega de l’estudi dels pobles que s’han anat succeint al llarg del temps, per conèixer els passos que s’han anat donant d’un estadi a l’altre. Els autors més importants han sigut Lewis (1818-1881) com a primer en dur a terme investigacions de camp, i Edward B Taylor (1852-1917) amb l’aportació d’una perspectiva menys determinista en quant a la concepció de l’evolució humana. Taylor deia que és impossible establir un mateix patró únic que explica el desenvolupament de totes les cultures, perquè cadascuna té una trajectòria diferent depenent del context i les variables influents.

També trobem el difusionisme, que creu que existeix una igualtat entre homes però no entre cultures, ja que existeixen d’algunes que són més avançades a nivell cultural. Així, aquesta corrent s’encarrega de descobrir i comprendre quines son les formes de transmissió cultural que comporten la diferència cultural.

En tercer lloc es parla del funcionalisme, el qual es preocupa per la necessitat de dur a terme les investigacions sense atendre a les reconstruccions històriques. 

En quart lloc veiem l’estructuralisme de Lévi-Strauss, que m’ha paregut especialment interessant, ja que fixa l’estudi antropològic en els codis de comunicació, és a dir, basa el seu mètode en l’anàlisi de la lingüística. Des del meu punt de vista la comunicació és un aspecte determinant a l’hora de conèixer els processos de les diferents societats, ja que suposen l’element clau de transmissió de la cultura.

Per últim ens trobem amb el neo-estruralisme, que entén l’evolució cultural a partir de les millores que es donen en l’obtenció d’energia, ja que aquesta és el motor del progrés i el desenvolupament de les societats.

Després de considerar aquests conceptes tan importants, és fàcil comprendre la relació que tenen amb l’antropologia, ja que aquesta és la ciència general que estudia l’home i les característiques evolutives d’aquest, i tant l’etnologia com l’etnografia es centren en aspectes més específics, sent l’etnologia un mètode comparat que atén a les diferències culturals, i l’etnografia una de caràcter més descriptiu.

Ara cal que ens centrem en altre aspecte molt important parlat a aquest tema 3, els continguts dels sabers antropològic-culturals, també estretament lligats als conceptes ja mencionats. 

Com ja hem vist als dos temes anteriors, trobem dos perspectives generals en l’estudi de l’ésser humà: la filosòfica i la científica. La primera es centra en l’essència de la vida humana a partir de la reflexió sobre aquesta, i la segona busca explicacions als successos que constitueixen el món i la vida dels humans. Aquestes també estudien l'antropologia de l’educació, coincidint en l’objecte d’estudi (tot i que utilitzen mètodes diferents): cercar  el que i el com de l’educació, i el perquè i el com de l’home en la seua qualitat d’educable. 

Així, trobem d’aquestes perspectives l’annel d’establir el concepte d’home com ens educandis, intentant buscar una imatge unitaria de l’home i l’educació (cosa impossible donades les diferències culturals, que impossibiliten establir una uniformització). El fi últim no és altre que arribar a emetre judicis de valor al voltant de l’educació i de l’home en la cultura.

Per últim, en aquest tema es descriuen les diferents formes de participació de la antropología dins del context de les ciències de l’educació. Trobem tres principals que van de la mà amb l’antropologia de l’educació: la història de l’educació, la sociología de l’educació i la psicología de l’educació. Cadascuna d’aquestes es centra en un aspecte important dins de les ciències de l’educació, i a la volta formen part de la gran branca de l’antropologia de l’educació. Amb açò entenem que les diferents ciències dins de l’antropologia (i fora d’ella) estan interrelacionades i treballen conjuntament per donar resposta a aquelles preguntes al voltant de l’existència humana.

• Aplicació d'aquests aprenentatges a la vostra futura vida professional.

Els continguts treballats a aquest tema son de molta utilitat en el nostre camp d’actuació, ja que els coneixements teòrics en materia educativa son els que més tard guiaran la nostra praxi, i entendre les causes de les diferències culturals és molt important per no caure en paternalismes ni reproduccions de poder a l’hora de tractar amb els col·lectius amb els que treballem. En el camp de la investigació, també és fonamental conèixer les diferències conceptuals, per poder fer un anàlisi correcte i una descripció precisa de la realitat investigada. 

A nivell personal m’ha resultat especialment nutritiu el tema de les perspectives, a l’hora de revisar i plantejar-se mètodes d’actuació, ja que de vegades tendim a assumir el nostre punt de vista com el més vàlid, i potser trobem altres visions més encertades en un determinat cas. Pense que les diferents corrents de l’etnologia ens poden dir moltes coses sobre com les persones entenem la societat. Hi ha qui orienta la seua praxi més cap al funcionalisme (sense tindre en compte les reconstruccions històriques, els aprenentatges del passat), però també hi ha qui actua des d’una perspectiva més evolucionista.

Un altre aspecte molt important que podem aplicar en la pràctica és el que ensenya l’estructuralisme de Lévi-Strauss, amb l’importància de la llengua. Pense que a l’hora de treballar amb alguna persona o col·lectiu, és fonamental atendre als codis de comunicació d’aquesta persona, a les arrels culturals, a la llengua. Encara que no ens entengam, pense que com educadores hem de fer per conèixer aspectes de la llengua dels educands que venen d’altres cultures, per construir un ambient de comprensió i seguretat, per fer-los sentir que ens preocupem. 

Per últim, però no menys important, trobe que considerar els diferents sabers antropologics-educatius és molt important a l’hora d’exercir la nostra professió. És important saber que la sociologia de l’educació, la història de l’educació i la psicología de l’educació treballen de la mà junt amb l’antropologia de l’educació, ja que aquestes diferents ciències conformen la vida de tots els individus i societats i expliquen des de diferents metodologies i perspectives les relacions que es donen entre les diferents cultures (i els individus que les formen). Mirar l’educació i l’evolució humana des de les diferents ciències que estudien, tenint en compte els diferents aspectes i processos, fa del nostre coneixement uno més format i millor construït, i per tant, millora la nostra acció educativa.