- Reflexió sobre els continguts apresos successivament en cada tema
En aquest tema hem pogut aprofundir encara més en el tema de la interculturalitat. Hem vist les diferències entre l’educació multicultural i intercultural, amb les diferents característiques i implicacions educatives, i hem après sobre models educatius interculturals per poder aconseguir la convivència de les diferents cultures que comparteixen un espai social.
Primer de tot, hem vist com la multiculturalitat sorgeix a partir de la problemàtica que plantegen les diferents identitats culturals que existeixen, i com aquestes ocupen un rol dominant o bé oprimit. La multiculturalitat aboga per la consciència de que existeixen cultures subrogades a altres, i el treball per arribar a la convivència. Es caracteritza per la tolerància, la preocupació pel fracàs escolar i les dificultats que es plantegen per falta de cooperació internacional.
Com hem anat veient al llarg de l’assignatura, no existeixen cultures que no s'hajen creat a partir d’altres, i per aquesta raó podem afirmar que la endoculturació no es fa verticalment, sino mitjançant el contacte de diferents cultures que s’han anat retroalimentat en major o menor mesura fins crear la cultura que tenim ara com “pròpia”. L’educació vista com la evolució de l’homo sapiens parla d’aquest procés de transformació cultural que es dona a partir de la coexistència i la influència, independentment de les divisions que s’hajen creat després (segons l’ètnia, les condicions històriques, etc.).
No podem negar que existeixen diferents perspectives culturals, ja que l’antropologia ens ha donat l’enteniment dels diferents models i estructures que configuren el funcionament social i cultural, i ens ha aportat una perspectiva multicultural que defés l’idea de fugir dels paternalismes que ens fan establir una cultura per damunt d’altra. Aquestes diferències, a més, les trobem reflectides en els espais socials i institucionals, i per aquesta raó des de l’antropologia de l’educació hem de treballar per adaptar el nostre espai a les característiques als grups socials més minoritaris. Hem d’acceptar les diferents característiques culturals dins del mateix espai i respectar-les.
Però com es planteja a nivell metòdic aquesta multiculturalitat? Doncs des de l’educació en el coneixement dels diferents símbols, per entendre que cada cultura té els seus. També des de l’educació permanent, entenent-la com a part fonamental de la vida i la cultura de les societats, per no limitar-nos a l’àmbit formal (escolar) i poder aconseguir un espai multicultural a nivell quotidià i en la praxi (que també suposa socialització, i per tant, educació).
No obstant, trobem una limitació en el model multicultural: aquest es focalitza molt en l’àmbit escolar, i sorgeix quan es dóna una situació de desigualtat a classe. A més, busca acceptar les cultures, sense fusionar-les, però tampoc deconstruir-les. Amb aquesta perspectiva es pot caure en l’aculturació (que com hem vist, fa referència a que una cultura s'ha d’adaptar a una altra dominant, impedint el creixement de la primera).
Per aquesta raó sorgeix la interculturalitat i l’educació intercultural. Aquesta rebutja la jerarquització cultural, busca acabar amb les confrontacions entre diferents grups socials i promou la convivència a partir de l’educació. No obstant, no és tan fàcil d'aconseguir quan les polítiques educatives estan estretament lligades a les diferents ideologies polítiques, i com hem vist en aquest tema, existeixen moltes diferències a l’hora de concebir la cultura, sobretot entre el liberalisme, el socialisme i el marxisme.
Açò ens deixa sempre entre l’assimilació (prendre una cultura com a dominant i pretendre que l’oprimida s’adapte), i l’integració (coexistència i igualtat), el que realment busca la interculturalitat. A més, trobem altres problemes relacionats amb el racisme (i els seus tipus: biològic, ideològic i diferencialista) i la reproducció d’aquest en les institucions i organització social. Des de la interculturalitat veiem aquesta categorització de les persones com a VIOLÈNCIA (estructural i reproductora), sobretot en l’àmbit escolar (un dels pilars fonamentals de l’educació actual), on els escenaris de conflictes culturals es veuen tant en el currículum com en la forma d’organització i funcionament, que, al estar constituïts per persones i moldejats per polítiques educatives, també adquirixen i manifesten certs valors.
Per açò es busca acabar amb els racismes de tot tipus, trencant també amb l'etnocentrisme, és a dir, deixar de creure que la nostra cultura és superior. L’objectiu últim és crear actituds positives cap a les diferents cultures, la convivència pacífica, la normalització lingüística, i sobretot, els espais segurs i igualitaris que oferisquen la igualtat d’oportunitats.
Com es fa, doncs tot açò? Per començar, cal entendre les diferències entre els models multiculturals i interculturals (explicats anteriorment) per poder evitar l’educació “per igualar” o assimilació cultural, i anar més enllà de l’enteniment cultural o multiculturalitat, i utilitzar l’educació en les diferències com a pont cap a la interculturalitat, que educa en l’acceptació i construcció d’identitats. Aquest model es diu pluralisme cultural, i té com a objectiu la interacció igualitària per mantenir la diversitat. Aquesta es compagina amb l’educació antiracista, que fa referència a l'assumpció del nostre racisme per poder treballar-lo amb les persones racialitzades com abanderades.
Açò també es veu reflectit en l’educació bicultural, que té com a premisa cohabitar i no imposar, per permetre la igualtat de participació entre majories i minories culturals.
M’agradaria destacar també l’últim apartat del text, que parla de la globalització i de com l’hem d'emprar de forma positiva i intercultural. És cert que aquest aprovoca l’homogenització de cultures, però si aprenem a gestionar les formes de funcionament que té la globalització, poder utilitzar-la com a mecanisme d’aprenentatge, de difusió d’informació i de canal per a les persones invisibilitzades.
Per tant, la interculturalitat implica una transformació social, un respecte de les cultures per a construir de noves a partir del diàleg entre iguals, construint-se mitjançant l’educació intercultural i segura. L’antropologia pedagògica intercultural és aquest camí que ens permet aprendre, comunicar-nos i configurar identitats noves, a partir de l’aprenentatge i formació respecte al tema. Amb aquesta, serà molt més fàcil aconseguir que els models interculturals, les polítiques socials i educatives i el currículum (els tres grans eixos que conformen la cultura i la transmissió) treballen amb els mateixos fins, per tal de dur a terme les propostes que ens duran a la interculturalitat.
- Aplicació d'aquests aprenentatges a la vostra futura vida professional
En aquesta ocasió el tema m’ha aportat moltíssima informació nova i pense que va a servir-me de molt per a la meua vida profesional. Primer de tot, he après la diferència entre la multiculturalitat i la interculturalitat (encara que he hagut de cercar informació en altres fonts per entendre-ho millor), i he pogut conèixer les diferents formes de transmissió cultural dins de cada model.
He reflexionat molt sobre el tema de l’assimilació cultural, ja que la vivim moltes cultures a causa de la globalització i el predomini de la cultura americana i la llengua anglesa. També m’han vingut al cap molts exemples del “racisme sense raça”, eixe que ens fa jutjar a les persones per determinades característiques que coincideixen amb algun prejudici racial que reproduïm (de vegades, sense adonar-nos), com identificar als musulmans amb el terrorisme. M’ha agradat especialment que al text es parlara de com l’escola, la qual assumim com a autoritat màxima en el camp de l’educació, és també la principal reproductora de desigualtats i actituds racistes, tant a nivell institucional com en els valors que el professorat pot transmetre per falta d’una formació intercultural adequada a les noves necessitats socials.
En quant a l’educació biculturar, tenim prou en mirar el nostre país valencià i com la nostra llengua es veu violentada i amenatzada per la globalització i la imposició del castellà, com si fos més vàlid.
Com sempre dic a aquest apartat, considere que tota la informació teòrica es poca quan parlem d’educació i de praxi educativa, ja que mai hem de deixar de construir l deconstruir la nostra perspectiva i els nostres valors, ja que des d’una mirada antropològica transformadora, veiem que les societats evolucionen constantment, i s’hem de preparar i adaptar a aquesta evolució per aconseguir els canvis socials que el moment històric actual exigeixen.
Tot açò és imprescindible per educar, perquè l’educació ha de perseguir el desenvolupament dels individus en llibertat, i com podriem aconseguir-ho si la llibertat d’uns quants (privilegiats) depèn de l’opressió d’altres (oprimits)? Per aquesta raó la interculturalitat no és una opinió i opció educativa a considerar, sino una exigència que ha de durse a terme més enllà de la nostra pròpia praxi, sinó també a les institucions, les administracions i les polítiques educatives. Hem d’entendre que l'educació és TOT i està present SEMPRE, i que per poder crear societats igualitàries, hem de reproduir uns valors nous, uns valors interculturals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada